dilluns, 22 de febrer del 2010

Homenatge a Salvador Espriu



 Avui fa vint-i-cinc anys que va morir Salvador Espriu. I sigui per aquesta raó o per qualsevol altra, sempre és bo recordar els grans poetes de la nostra cultura, els grans artesans de la nostra maltractada llengua.
Us recomano que cliqueu AQUÍ i gaudiu del vídeo que a Youtube  ens regala el poema que segueix tot seguit i una petita biografia comentada.

Perquè un dia torni la cançó a Sinera

El meu somni lent
de la gran pau blanca
sota el cel clement.

Passo pels camins
encalmats que porten
la claror dels cims.

És un temps parat
a les vinyes altes,
per damunt del mar.

He parat el temps
i records que estimo
guardo de l'hivern.

Però tu riuràs,
car veus com es tanquen
llavis catalans.

I es baden al sol
boques de captaires,
plagues de leprós.

Ningú no ha comprès
el que jo volia
que de mi es salvés.

Mai no ha entès ningú
per què sempre parlo
del meu món perdut.

Les paraules són
forques d'on a trossos
penjo la raó.

Branden a ple vent
cordes que no poden
suportar més pes.

El càntic és lluny,
i la greu campana
toca pels difunts.

Ha cessat el ball
de l'altiva monja
i de l'embriac.

La dansa també
del pelut dimoni
amb la reina Esther.

Ja no volta l'ós.
He llegit el llibre
del Predicador.

Deso a poc a poc
dintre de la capsa
tots els meus ninots.

Ara he de callar,
que no tinc prou força
contra tant de mal.

D'un mal tan antic
aquesta veu feble
no et sabrà guarir.

En un estrany buit,
manen el silenci
i la solitud.

Sols queden uns noms:
arbre, casa, terra,
gleva, dona, solc.

Només fràgils mots
de la meva llengua,
arrel i llavor.

La mar, el vell pi,
pressentida barca,
La por de morir.



  Poema XXV


Direm la veritat, sense repòs,
per l’honor de servir, sota els peus de tots.
Detestem els grans ventres, els grans mots,
la indecent parenceria de l’or,
les cartes mal donades de la sort,
el fum espès d’encens al poderós.
És ara vil el poble de senyors,
s’ajup en el seu odi com un gos,
lladra de lluny, de prop admet bastó,
enllà del fang segueix camins de mort.
Amb la cançó bastim en la foscor
altes parets de somni, a recer d’aquest torb.
Ve per la nit remor de moltes fonts:
anem tancant les portes a la por.

La pell de brau


Les persones que vulgueu aprofundir més en La pell de brau, podeu llegir, a internet, l’estudi La pell de brau o el mite de la salvació d’Olívia Gassol – Biblioteca Serra d’Or.
 

 

dijous, 18 de febrer del 2010

Per a tu, Cristina


 
La Cristina bevent
La Cristina és la meva amiga i companya de treball. És una noia molt especial, carinyosa i amb moltíssima memòria.
Dimarts passat em va portar un regal molt original que havia preparat per regalar-me dilluns que ve que és el meu aniversari, però estava tant contenta d’haver-lo acabat que no va poder esperar .
El regal és fet a mà, amb paciència i dedicació, pensant en les coses que sap que m’agraden i que em poden fer il·lusió.
En obrir el regal que era molt ben embolicat i amb un paper de molts de colors, vaig trobar,
Un fragment  escrit amb ordinador de la novel·la Mirall trencat, de Mercè Rodoreda, que va escollir del meu bloc:
“El mirall s’havia trencat. Els bocins s’aguantaven en el marc, però uns quants havien saltat a fora. Els anava agafant i els anava encabint en els buits on li semblava que encaixaven. Les miques de mirall desnivellades, reflectien les coses tal com eren. I de cop, a cada mica de mirall veié anys de la seva vida viscuda en aquella casa.”
Una explicació de l’origen del nom Núria on explica que segons Joan Coromines aquest nom és d’origen preromà de la família ibero-basca-aquitana que vinculta a “Norra”, variant d’Andorra que significa lloc entre valls”,  també podria derivar de l’àrab, amb el significat de “lluminositat”.
I un gran àlbum compost de:  
mandales pintades precioses, amb dibuixos de regals, trompetes, figures geomètriques,...  
dibuixos de flors i rams de flors: roses, margarides, tulipes,...

Per això, des del mateix bloc que va mirar i remirar per preparar el regal, li vull dir:
MOLTÍSSIMES GRÀCIES,  AMIGA CRISTINA!

dimarts, 16 de febrer del 2010

Un petit homenatge



El dia 13 de febrer, a Palafrugell, es va fer un acte d’homenatge a les persones que havien estat represaliades pel franquisme. Un petit homenatge a les víctimes de la dictadura franquista al Baix Empordà, on segons l’historiador Jordi Gaix, hi va haver 82 afusellaments, dels 530 que es van dur a terme a les comarques gironines durant la guerra.



Dotze testimonis vius i familiars dels que hi eren presents i dels que no hi podien ser ens van fer posar la pell de gallina. Aquelles persones, la majoria desconegudes, però alhora veïnes, amb els cabells blancs, amb el pes dels anys a l’esquena, alguns amb les mans tremoloses i alhora destil·lant una força i energia envejables havien viscut històries impressionants.


Ser perseguit, empresonat i no saber si l’endemà seràs viu o hi haurà qualsevol atzar que et condemnarà. Ser maltractat, vexat i insultat. No saber quan podràs tornar a casa, amb la família.
Tornar i viure amb la por al cos de no tornar a ser denunciat per qualsevol cosa, en qualsevol moment, ser sospitós per sistema; ser rebutjat i titllat de “rojo separatista” a cada pas.
Viure una postguerra de dobles morals, intromissions i humiliacions públiques havia de ser molt dur i difícil.

Tots plegats no som prou conscients del que ens van regalar totes aquestes persones, una democràcia, uns drets que sovint malmetem o no aprofitem. Tots plegats no sabem reconèixer el valor que van tenir aquestes persones per defensar unes idees que són les que avui ens permeten viure lliures.





Al final de l’acte alumnes i una professora de l’Escola de Música de Palafrugell van interpretar dues peces musicals i la cantant palafrugellenca Sílvia Pérez ens va fer acabar d’estremir amb la seva veu dolça i alhora penetrant plena de tots els sentiments de la sala. 





diumenge, 14 de febrer del 2010

Follia de contrastos



Qui  no ha escoltat alguna vegada la veu d’Edith Piaf? Una veu trencada i alhora penetrant, una veu que tot i tenir un deix de melangia, és enèrgica i plena de vida. És com si la veu, com la cantant, davallés cap a una tragèdia i de cop remuntés i contagiés de passió tot el que l’envolta.
Edith Piaf és una cantant eterna amb una biografia plena de llacunes i de contrastos que no cal detallaré i que podeu llegir cercant-la a internet.
Cercant les seves cançons per incorporar-les uns dies al meu bloc, he trobat aquest vídeo que podria descriure tots els adjectius que he utilitzat abans i que es pot resumir en l’energia de la veu i la follia de l’amor.






dimecres, 10 de febrer del 2010

Les flors de l'ametller

Els ametllers són els primers arbres que floreixen. Les flors, blanques o rosades, delicades, suaus, sinuoses, apareixen abans que neixin les fulles. D’aquí que s’accentuï el contrast entre les flors i el tronc vast i clivellat.

 

Tanta és la bellesa i la dolçor que les caracteritza que l’abellot embogit hi vola i les assaboreix, ara una, ara l’altra, amb gran deliri.



Així, no és estrany que en voler fotografiar-les aparegués aquest intrús i comencés el ritual de flirteig engrescador que apareix a les fotografies, que tot i que gens professionals, en són testimoni.


A mig aire de la serra
veig un ametller florit.
Déu te guard, bandera blanca,
dies ha que t'he delit!

Ets la pau que s'anuncia
entre el sol, núvols i vents...
No ets encara el millor temps
però en tens tota l'alegria.
Joan Maragall