dijous, 29 d’octubre del 2009

Palafrugell a Immiguiants: un bonic reportatge







Cliqueu la fletxeta i començarà el reportatge.

Palafrugell: la plaça, el casino, el mercat, el carrer Estret de Josep Pla, Tamariu i el conjunt de Sant Sebastià, amb el far i el jaciment ibèric... els podeu seguir de la mà de Joe Hogan i del programa Immiguiants. Un programa que ha escollit immigrans per fer de guies de la seva ciutat d’acollida. Joe Hogan, un bon amic des de fa anys, és el guia de Palafrugell, una de les 13 localitats escollides.

Joe, amb la cordialitat i simpatia que el caracteritza sempre, fa una explicació documentada i amena del Palafrugell que m’abraça cada dia.

dimecres, 28 d’octubre del 2009

Un trosset d'Empordà


Ara a la tardor, contemplo els conreus de Boet. És el tros de terra que m’agrada més de tot el que mai hagi vist. És en un paratge de vinyes, d’oliveres, que no tindria res de l’altre món, si, per sobre, no hi passessin les corbes més dolces, més delicades, més vives, més sensibles, que es poden somniar. En un punt de la carretera, la visió esdevé panoràmica, vull dir que els sentits, a davant, s’hi desfan. Es veu molta terra i la mar.



És un punt per badar a cor què vols Després, la carretera fa un llaç –cinta blanca entre els pins- i hom arriba a Sant Sebastià, que és el punt més gloriós de Catalunya, l’angle més recte que en aquest país fan la terra i la mar. SI hi veniu només per mirar, la melodia d’aquest món us agafa, els sentits se us afluixen, us surten uns ulls de peix i el cor se us en va. Les dones torcen dolçament el coll, se’ls allarga el nas i posen la galta de setí sobre el pit de l’amat. Qui podria resistir seriosament la contemplació de la mar a Sant Sebastià?

Josep Pla



dimarts, 27 d’octubre del 2009

No em vols... perquè sóc pobra


M’estimes, però no vols que estiguem junts perquè... sóc massa pobra!


Era d’esquenes. Contemplava uns testos de crisantems grocs i morats. Em vaig quedar glaçada. La mirada fixa en aquelles floretes mig closes, mig obertes. No podia ser cert el que havia sentit. No era possible que entrat el segle XXI encara hi hagués qui verbalitzés aquest sentiment. Era una sentència esgarrifosa.

Poc, a poc, intentant dissimular, em vaig girar, com si fos un personatge d’un quadre imaginari i tingués por de trencar qui sap què. Amb la mirada vaig cercar la persona que havia parlat. Per la veu, era una dona jove. Del meu voltant, de les que parlaven i reien em va cridar l’atenció una noia, de cabell llarg, negre atzabeja, que tenia les faccions de la cara contretes i els ulls li brillaven. Semblava que d’un moment a l’altre, tota ella havia d’explotar i esmicolar-se. Començava a plorar. Al davant, un home ben vestit, amb mirada de badoc enamorat, la contemplava captivat. No entenia què havia dit, què passava, què havia provocat aquella reacció i aquell plor. Era un enamorat desconcertat, realment. Però... quins mots havia pronunciat? Havia sobreposat –inconscientment- els diners a l’amor? O, pitjor encara, conscientment? Era víctima d’un malentès? No ho sé. Aquella escena no em va deixar indiferent. Vaig fer un cop d’ull als crisantems i vaig tornar cap a casa ben capficada.