dilluns, 23 de juliol del 2007

Llegint un tractat d’agricultura de mitjans S. XIX, he recordat un sonet –el sonet XV (de l'edició de Barcelona de 1840)- del Rector de Vallfogona Un sonet d’una genialitat altament irònica i insolent.


A una mossa gravada de verola

Bon viatge us do Déu, mossa corcada,
bresca sens mel, trapada gelosia,
formatge ullat, cruel fisonomia,
amb més puntes i grops que té l'arada.
D'alguna fossa us han desenterrada
per no sofrir los morts tal companyia
quan eixa mala cara se us podria
i estava ja de cucs mig rosegada.
Però, si sou de vermes escapada,
perquè siau menjar de les cucales
(que de mal en pitjor la sort vos porta)
mantinga-us Déu la negra burullada.
I adéu-siau, que apar que em neixen ales
i em torno corb, després, que pic carn morta.